Un dels darrers dies de bonança a l'alta muntanya, ens decidim a fer els cims bessons que presideixen la Vall de Ribes. Aquesta excursió forma part de la missió 'els 40 2.000 del Ripollès.
Itinerari: Núria - Coma del Clot, Coll de Torreneules, Torreneules, Camí dels enginyers, El Canal - Daió
Desnivell+ 900m
Desnivell- 2000m
El pic de Calm Colomer o Tosseta de l'esquella és un cim pròxim al Puigpedrós.
Sortint del refugi de Malniu, al terme ceretà de Meranges, ens endinsem en un bosc de pins per un camí marcat. Quan s'acaba el bosc, el camí arriba a un refugi lliure equipat amb llits i mantes. Perfecte per passar-hi una nit d'hivern...
A les nits ja gela per aquestes cotes, a les 11 del matí trobem plaques de gel de fins a 2 cm de gruix:
Més amunt del refugi arribem al darrer llac del circ d'Engorgs i pugem per la forta pendent fins la portella, entre el Puigpedrós i el Calm Colomer.
Des del cim, es
veu la Cerdanya al sud i bona part del Pirineu, des del Carlit a l'est
fins al massís de la Maladeta a l'oest. Hi ha una bona panoràmica dels
cims andorrans com el comapedrosa, el circ de Passons i el Montmalús,
que queda a un parell de km d'aquí.
Ferran I Pau al cim del Calm Colomer, un dijous del mes d'octubre
Descens del Pic oriental de Calm Colomer en direcció a la Portella de Meranges
Portella de Meranges i el sobresortint Roc Colom
Andorra, Circ de Pessons i Montmalús
Circ d'Engorgs i Cerdanya
Desnivell: 750m
Temps d'ascensió: 2:45h
Temps de descens: 1:45h
Quan et lleves a les sis del matí i no tens son només hi ha una explicació. Avui matino perquè vull!
Dos homens i una bèstia s'enfilen al sostre del Capcir amb una missió: Llac de Boulloses-Cim del Puig Peric, per la cresta, en menys de tres hores!
En Sergi, equipat amb la darrera tecnologia, ens durà pel bon camí. Gràcies a ell, només hem fet el camí una mica més llarg del compte.
L'Aram és la Bèstia. Prepara una marató de muntanya pel mes que ve i s'ha pres el dia d'entrenament: -Va pugeu - okeasse-? sou uns nenazas malparits! qualsevol excusa és bona, un ha de fer la foto, l'altre mira el GPS... feu el favor!
La meva aportació és la brillant idea de parar abans de la cresta i proposar que deixem amagats els tres parells de botes, uns crampons que no necessitarem i uns pantalons, guants, mitjons... necessito anar més lleuger per seguir aquest parell i així farem la volta més llarga, marcant la fita exacta per fer un Geocatching al final de la jornada!
Comencem a les nou del matí al Llac de Boulloses, a la dreta de la imatge, al final del llac, es veu el Puig Peric i a la seva dreta el Petit Peric.
Fa un dia molt
agradable i progressem ràpidament per la vora del llac, ens posem al
dia els uns dels altres, fa temps que no fem un cim plegats.
La Cresta és
molt fàcil i ens condueix ràpidament fins al cim.
Al Cim, ens fem unes fotos i parlem amb uns quants francesos que han pujat per l'altra banda.
Ens mengem uns entrepans extraordinaris i prenem el sol arraserats per un paravent de pedra.
Hem decidit fer el Petit Peric, a l'altra banda del coll. Des d'aquí tenim una panoràmica esplèdida de la cresta que acabem de fer.
Baixem
trotant per la tartera i ens emplenem els peus de pedretes.
La darrera part de l'excursió és per un itinerari marcat, creuem un bosc mig cremat per un foc de camp. En Sergi ens explica l'avanç dels
incendis forestals i ens porta a buscar un tresor. Recuperem les bòòòtes amb un desnivell extra molt acceptable.
Jo m'he acabat l'aigua de tots tres i he arribat ben cuit. Duem 6.30 hores des que hem començat!
Desnivell: 1300m
Recorregut: 21Km
El Pic del Canigó és un símbol d'identitat catalana. És una muntanya d'una gran bellesa situada en un paratge pirinenc idíl·lic. El Conflent, extirpat de la nostra terra amb el tractat dels Pirineus l'any 1659, en què Felip IV de Castella i III d'Aragó va negociar amb Luís XIV de França un litigi que va durar trenta anys. La cessió del Comptat del Rosselló i part de la Cerdanya es va fer sense consultar les Corts Catalanes. I encara avui, quan vas a Prada de Conflent, te n'adones que els rètols estan en català, que la gent parla la nostra llengua i que molts habitants de la zona se senten catalans i no francesos.
El dia de la diada de Catalunya, l'onze de setembre de 2013, es va fer la via catalana, per tal de mostrar al món la voluntat d'un poble, un milió i mig de catalans van participar en una cadena humana de quatre-cents quilòmetres per defensar el dret de decidir en un referèndum la voluntat d'autodeterminació i poder així constituir un nou estat a Europa.
Jo, que per raons no ideològiques, no vaig poder-hi participar, em sentia en deute amb el país i amb la gent, per això, vaig fer un peregrinatge al Canigó, dos dies més tard.
Era a França, enviat per qüestions de feina, a discutir uns aspectes comercials d'uns motors elèctrics per ventiladors d'automòbil. Duia dins del cotxe les eines habituals: unes sabatetes, una corbateta, una americaneta... peró l'equipatge indispensable era un altre: unes Merrel trail, un camelback, un frontal, unes resenyes de les pistes d'accés als refugis del massís de Canigó, unes malles de running, un buf, una càmera fotogràfica compacta, uns mitjons versàtils per randonées et rendez-vous, el meu anoraquet minimalista del Decathlon comprat a Châtellerault i una fixació: Avuí pujo al Canigó.
a 800 Km de casa, ja m'havia proposat que no passaria a darrera hora per l'oficina, per tant, podia organitzar-me a conveniència. La meva conveniència era matinar més que mai per poder fer el cim. Així, a les cinc del matí, em vaig llevar a Poitiers. Vaig esmorzar sense gana i vaig enfilar l'Autorroute du sud, Saintes, Burdeus, Tolouse (aquí vaig tenir cura de no perdre'm, to loose sempre té sorpreses), Narbonne... i quan les boires i pluges atlàntiques que per Castelnaudary m'havien fet la gitza van desaparèixer, quan el sol del mediterrani il·luminava i m'enlluernava dins d'un Seat León blanc, només a vegades a 130, va esdevenir el moment inoblidable: vaig tornar a veure la muntanya, la fita del dia, el motiu de la fixació, el magestuós cim vora el mar, l'entrada a casa, la insígnia de la missió del peregrí desterrat... El cim del Canigó. Eren les dotze del migdia i sonava pel dispositiu de ràdio-mp3 xinès comprat a Santiago de Compostela la cançó de la pel·lícula Les Choristes (los niños del coro). El cor em va fer un bot i vaig agafar la sortida de l'autopista després de l'aeroport de Perpinyà. Allàvoy.
Després de l'excitació va començar el problema.
En una hora més ja era a la pista de Courtalets. Amb les presses i la febre del cim vaig cometre un error. No havia parat per dinar ni havia comprat menjar per sobreviure durant l'excursió. Al darrer moment, vaig pensar que no em faria falta, que total, com que havia planejat l'ascensió per la cara nord, la via curta, no se'm faria llarga i no passaria res. Bé, us haig de dir que el pla era infalible però jo no sabia que la pista de Courtalets seria tan pèssima com és.
Dilemes: abandonament (i fracàs) o bé aventura en solitari (y melajuego)
Els que em coneixen ja saben què vaig triar! però de fet vaig estar apunt de retirar-me.
La pista de courtalets té 14 Km i hi ha un cartell a l'inici que recomana no pujar-hi, literalment diu: Ruta de muntanya molt perillosa i gens recomanable. Prohibit circular en condicions de pluja o mal temps. Prohibit carabanes i remolcs. Pista tancada a partir de les sis de la tada.
Jo sabia que si pujava, tornaria més tard de les sis, però això no em preocupava excessivament. Vaig començar a pujar. Només la primera marxa em permetia avançar. Sots i més sots, pista estreta, revolts de vertigen... però això què és?? en mitja hora vaig fer dos Km, aleshores vaig adornar-me que pujava a l'hora que els excursionistes podien estar baixant. No hi ha lloc pera dos vehicles, la voy a liar parda.... i és el cotxe de la feina.... plego i torno a casa... Abans però vaig fer un càlcul, si pujo caminant, arribo a l'inici de l'excursió en tres hores i ja estic cansat, pff.. no way.- si torno, sóc un fracassat i un mal documentat.
AAAAAAAAAAAAAAAAAA merda!
Giro cúa i ALERTA, hi ha un plan B!, l'excursió de 7 ó 8 hores per la vessant sud des del refugi de Mirailles, pot être!, ancara pot être!! mira tu... provem-ho! baixo el cotxe d'aquell infern en mitja hora més, quina pèrdua de temps. Dono la volta a mig massís, passant per pobles molt bonics, amb pressa, que vaig a fer el cim, deixeu-me passar... Rappel! vaig a fer el cim,
Pujo a Mirailles sense importar-me massa l'estat de la pista, al menys aquí poso segona, l'indicador diu Autonomía 70 Kilómetros, puà!, vaig sobrat, vinga nanu! sort que no és meu.
15.00h - Refugi de Mirailles. Inicio de la ruta. Ai, si no he dinat, no tinc ni una galeta, tinc 0.5L d'Evian d'una àrea de servei que no m'he begut, cap al camel... A córrer!!
passo un bosc molt ombrívol, no veig el cim ni res que s'hi assembli. No hi ha cartells, no hi ha ningú. Per dins faig càlculs: si retallo una hora el temps de les ressenyes que he llegit, arribaré a les 22.00h üuuu, si en retallo dos (ejem) arribaré a les 21.00h, bueno.... a córrer.... el camí comença a empinar-se, deixo de córrer però camino a una velocitat no habitual en mi, això és marxa atlètica Pirinetista, no? els rocs em fan aixecar massa les cames, no és marxa, és fer el ridícul: em creuo el primer Bonjour, (-Bonjur! ... -bonjour), passo unes 6 tanques per vaques, (-nyiééc... -nyièèc, clanc!). Deixo el bosc i entro a una vall molt guapa, pel que intueixo encara estic a la vessant contrària, hauré de creuar el riu en algun moment. Les cames no suporten el ritme (conduir 6 hores seguides i de cop sortir a caminar muntanya amunt contra-rellotge) una em fa mal i l'altra està dura (?) s'ha quedat garrativada... bueno, a córrer, segon bonjour: (-Bonjur! ... -bonjour)...
Cada bonjour que passo, intento calcular alguna cosa, és absurd però penso, a veure aquest tio ha sortit a una hora normal, a les nou, a fet el cim amb el temps std, 7-8h, i ara torna... quan queda?? obtinc moltes respostes, i no en puc dominar les varibles... a quina hora ha sortit, feia cara de matiner, o no? com a màxim a les 10 va, i doncs? ... camina ràpìd o què, a veure, per la fila que fa.... ja us ho he dit, ...era absurd.
La clau estava en trobar una fletxa pintada en una roca, d'aquelles tan mones, on hi diu, cim du canigou à trois heurs... però res, ni al refugi ni enlloc no hi havia referències....
a males, abans de no fer res, faig un cimet d'aquests tu.... encara que no sigui el Canigó...
nono--- a pujar i a callar, o hi hauràs de tornar: Rappel, c'est ton fixation! vous ne puvez pas abandoner com ci - com ça...
tercer bonjour, quart bonjour, cinquè bonjour i alguna bona tarda també, vaig creuar-me amb més de vint persones, les darreres ben amunt, aprop de la xemeneia... em miraven amb cara d'ascepticisme, aquest paio on va, a aquestes hores, sol, es pensa que córre! no hi arribarà pas... - bonjour - bonjour, em feia vergonya preguntar -combient de temps jusq'uà le sommêt?
benedicció: a l'atra banda del riu, en la confluència dels camins de Courtalets a Mirailles i el de Mirailles al cim, un cartell de fusta anuncia: Pic de Canigó: 2h
Això és decisiu, si queden dues hores i la pujada són quatre, si només en porto una... vaig el doble de ràpid; en una hora estaré al cim: JAJA!... he pogut anar ràpid fins aquí però aquí ve la cosa sèria: la major part del desnivell, sense camí fàcil, tartera, pedrotes, paret, xemeneia...
Cim, xemeneia i pàjara:
Cada com anava més lent, em vaig acabar l'aigua i flaquejava, ja veia el cim, lluny, amunt, solitari.
Els raigs de sol feien ombres llargues, la boira pujava al meu darrere. Necessitava ingerir alguna cosa, la saliva densa i la suor salada. La part final de l'ascensió és feixuga i molt bonica, esses a la tartera et fan guanyar alçada ràpidament però fa de mal camninar, el camí es perd cada dos per tres, ensopego, he perdut l'agilitat, sento els rocs quan tremolen al trepitjar-los i quan tanco i obro les parpelles, la imatge tarda en arribar... estic fatal...
passo una font! ui, lluny de les vaques de les pastures de la vall suposo que no em passarà res, omplo el camel i em bec tota l'aigua que puc.... i recordo un fragment del llibre Córrer o morir, en què l'autor diu que de la muntanya en pots treure tot el que necessites... a sí, si ara necessito menjar, alguna cosa hi trobaré entre les pedres... :) dit i fet, a cada deu passes m'acoto per collir un bri d'herba, una llavor de no sé quina planta, una fulleta d'arbust punxegut, és cert que hi ha una gran varietat de plantetes que tenen alguna cosa més que la tija.. jo me les menjo amb tija i tot i em sento una cabreta solitària menjant -beaucoup de pâturage- i avanço apajarat fins la part final, la paret dreta i rocallosa on hi ha l'accés al cim per la coneguda xemeneia, corredor de pedra, escalinata final.
Sento una espècie de mareig i penso, ara és quan et desmaies, i aquí caus i s'ha acabat, ets pell. M'assec en una repisa i em prometo a mi mateix que no em desmaiaré. Respiro... aniré molt prudent i m'agafaré bé.
Es necessiten les mans, és um II grau sense dificultat, no hi ha més problema que el cansament. Aleshores sento unes veus que vénen de dalt, no és la melodia del Les Choristes que em retorna a cada instant, hi ha gent aquí dalt, però si ja hi sóc! 20 m més amunt veig la senyera, de seguida faig cim. Cinc persones em donen la benvinguda, ells han pujat per Courtalets. Són les 17:55h i una noia menja galetes d'una bossa, són minipizzetes... me la quedo mirant i li dic, -t'importaria donar-me'n una?! la necessito!
Ens fem unes fotografies, miro detingudament la senyera onejant al vent amb les carenes pedregoses al fons, les boires s'han esvaït i es veu la vall verda per on he pujat. Mirant a l'est veig el mar ben aprop, no hi ha gaires muntanyes al Pirineu des d'on es vegi el mar! la llum del sol ja té un color ataronjat, fa una tarda magnífica i sense vent.
Aquesta és la vista de l'itinerari per Courtalets
M'he recuperat amb 4 galetes? o ja he metabolitzat les hebetes que he anat collint pel camí i les gotes de suor que he reciclat?
Sigui com sigui, el que queda és baixada!!!! prudentment baixo la xemeneia i torno a parar a la font.... com que baixo pel sud oest tinc sol durant tot el camí i baixo corrent bona part del recorregut fins al refugi de Mirailles. En el darrer tram passo uns quants bonjours que ja m'havia trobat a mitja pujada: -Au revoire -au revoire. I arribo al cotxe amb els últims raigs de sol, a les 20.55h
M'espera un sopar a l'esplèndida botigueta d'una gasolinera de l'Aire du le Village Catalan.
Desnivell: 1100m
Distància: 20Km
Temps: 5h
